I el cas és que aquest tipus d'activitats compten amb seguidors que aplaudeixen qualsevol cosa per increïble que sigui. Els mateixos que en el seu dia van criticar a Rajoy per comparèixer davant la premsa mitjançant pantalla de plasma, com el mateix Emperador Palpatine de Star Wars, són els que avui aplaudeixen que Carles Puigdemont es consagri com a candidat a la Presidència de la Generalitat de Catalunya sense estar no un sol dia en el territori pel qual es presenta. Una Princesa Leia donant instruccions als seus acòlits sobre com guanyar el seu propi Star Wars.
Fins i tot ha cridat l'atenció que el tancament de campanya de Junts Per Catalunya s'hagi produït davant de les portes de la presó d'Estremera, a la província de Madrid, en comptes de al territori català on cal obtenir els vots. Tot s'aconsegueix ja per la televisió de plasma, per les xarxes socials i pel telèfon intel·ligent. A cop de bit.
La veu de l'ara catòlic -i catódico- Junqueras robada a través de l'smatphone a la mateixa presó ha propiciat que sigui castigat "sense esbarjo" per l'autoritat penitenciària. Barcelona bé val una penitència, igual que per al hugonot Enric de Borbó París bé va valer una missa.
El que ve després d'això i de traca. No ho podem ni imaginar.
Una mica encara més repel·lent és el fet que els ara presos, presumptes i candidats busquin el turnedó de Brussel·les i el bordeus francès a costa d'ni se sap que diners que els sostenen. Entre polítics queda això de l'indult, un instrument vetat a la resta dels mortals, pel qual des de La Moncloa, un etern palau transversal, s'aconsegueix el perdó de tots els pecats. La Moncloa, Olimp de pròfugs, polítics corruptes i diocesillos de la nostra política pàtria. L'indult, una gràcia que s'obté només per Consell de Ministres i per invocació d'un poder sobrenatural que emana no de la vara de la Justícia, sinó del somriure del governant magnànim, com el Àtila que no crema Roma i que deixa de llançar sal al seu pas de cavalleria. na gràcia boletinada, que tots agafaven, un dilluns qualsevol del B.O.E., i on es retraten com estaves de l'emperador romà. De per vida.
El governant ha de ser benèvol, generós, esplèndid i indulgent, i Puigdemont, amb llorers sobre el seu cap, retornarà gloriós a la Pàtria perdonat i admès. Tornarà de la seva particular "Ostrakon" com els grecs antics.
Però el que fa ràbia és que això dels perdons no sigui per al això dels mortals. És un flac favor a la igualtat de drets. L'ús d'uns privilegis només limitats als que mantenen el fil de connexió amb Déu, el cordó umbilical amb el més enllà còsmic. Una cosa inabastable per a la resta dels mortals. Sona malament això de dir que només es tornarà en cas que es guanyi. Tots volem això però Montoro no ens deixa.
Molts voldríem gaudir d'aquests privilegis d'estar mantinguts a Brussel·les amb advocat pagat, carns i viandes, i hotels i apartaments fins que la cosa dolenta s'esmeni. Molts presumptes que no han fet res els agradaria estar en la mateixa situació. I alguns que ho han fet també. És un goig, esperar la Justícia indemne, només esperat i menjant i dient el que es vol, des de lluny, amb el tricorni en la distància.
Veurem com acaba això.
Únicament queden ja els electrons virtuals que han discutit per pantalles de plasma i smartphones. Però ningú ha vist en carn i ossos a molts dels candidats, aquests nous Palpatines i llegies als quals ens haurem ja que anar acostumant.
Ja hi ha una robot amb intel·ligència artificial, Sophia, que ha obtingut la ciutadania a Aràbia Saudita. Esperem una mica i no trigarem a veure robots humaoides candidats molt més calents que els de carn i ossos. I a aquests a més, no caldrà indultarles. N'hi haurà prou amb quitares les piles.