Molts catalans s'han deixat enganyar pel "triler" Puigdemont, que, d'Honorable President ha passat a pròfug "caganer". Com passa a la Història el President Puigdemont? Els mateixos negociadors del lehendakari Íñigo Urkullu reconeixen que és una "persona sense paraula", que les seves exigències a l'hora de negociar amb Moncloa estaven allunyades de la realitat, més pròpies d'un país africà que d'un Estat europeu. Algunes de les seves condicions eren que Rajoy instés un indult, que forcés als jutges a no intervenir, i que se li garantissin indemnitzacions i pensions vitalícies.
Puigdemont s'ha comportat com un petit Napoleó, i ara des de la seva "Elba" de Brussel·les vol protagonitzar el seu petit "imperi dels Cent Dies", que en realitat són poc més dels 51 dies queden des d'ara fins a la convocatòria d'aquestes eleccions autonòmiques previstes per al dia 21 de desembre. Unes Eleccions, per cert, d'estampa bastant virtual, en un clima que no reuneix condicions naturals per als comicis, on els partits estan desestructurats o trencats.
Un líder que fuig dels esdeveniments que l'assetgen, per molt desfavorables que li siguin, no es mostra com el millor exemple a seguir. Si aquesta és la seva forma d'actuar en els moments durs que li toquen, com hauria pretès després que un ciutadà català li seguís en el pagament dels seus nous impostos, o en la necessitat d'establir una lleva obligatòria per als joves, per posar només alguns exemples? Podria aquest ciutadà haver intentat escapar de la seva nova "justícia catalana"? Hauria estat legitimat per a la resistència civil que ell proposa ara com a salvació?
Carlos Puigdemont ha d'assumir l'escenari de "terra cremada" que ha deixat per a la política catalana, no ja només des de l'òrbita dels partits polítics, sinó també des de la del teixit social, empresarial i econòmic. Davant les advertències que se li feien arribar des de tots els àmbits, ell no va fer cas dels consells. Aixecar el nacionalisme català, i més des de la dreta burgesa catalana, serà tasca impossible per exempts. Pocs van a comprar el missatge destructiu emès pels partits que van donar suport a Puigdemont en el seu ascens radical i excloent, el dels antisistema, el dels radicals i anarquistes.
Els cercles de notables Catalunya ja van ser advertint dels errors en què s'estava ficant Puigdemont, dels pecats capitals de la seva ofensa, una aposta que va desembocar en la fugida de 2.000 empreses, des de les més grans fins a les més petites. Moltes persones ja han fugit de la Catalunya impossible que pretén Carles Puigdemont i els seus seguidors, una Catalunya virtual que només cabia en el seu cap i en la dels polítics il·lusos que li van donar suport. La pena, la quantitat de persones que "van comprar" la fórmula Puigdemont per aconseguir la independència d'un país que ni tan sols és encara nació per desunida que l'han deixat, d'un Estat que no té ideòleg encara que sí arquitectes, uns arquitectes bojos que més van semblar Dalís al somni d'una nit boja d'estiu.
Ens hem quedat amb un Govern que sembla més una banda de delinqüents organitzats, una colla d'assaltadors de Despeñaperros. No semblen i als líders que un Estat necessita. No són ideòlegs, però tampoc s'han comportat com governants, sinó com a jugadors.
I el president, Carles Puigdemont, en mans dels advocats que defensaven terroristes i blanquejadors de capital, porta camí de materialitzar-se en un pròfug que només intenta guanyar temps perquè els delictes prescriguin, s'oblidin, fenezcan. Perquè les ments s'atenuïn, perquè el temps ho esborri tot. Fins i tot el somriure dels seus vells companys, desdibuixada a la cel d'unes tristes presons castellanes.
No ens queda President, encara que sempre ens quedarà la figura d'un "caganer" Puigdemont -o cagat- per al Betlem de la nostra pròxima Nadal.
Si (
No(
